Reflexionant sobre l'espectador espanyol

He estat observant des de fa un temps el comportament de l'espectador mitjà espanyol, i amb els finals de Toledo i la Fuga, hem pareix un tema d'actualitat. El post no tracta de comparar sèries americanes i espanyoles, perquè servidora és defensora i valora els esforços de modernització de les ficciones espanyoles, però tampoc estic cegada i com a seguidora de series americanes, sóc conscient que per tradició, els americans ens duen molts anys d'avantatge creant sèries. Una volta aclarit açó, m'explique.

El article tracta sobre la conversió de l'espectador espanyol en un espectador fast food.

És una opinió personal, no un dogma, i podeu no estar d'acord o jo equivocada, però és un patró que curiosament s'ha repetit este any.

La ficció espanyola sempre s'ha especialitzat i ha bril·liat en comèdia: 7 vidas, Aqui no hay quién viva, Aida, La que se Avecina.  Característics són els seus defectes com la repetició de trames i ,sobretot, l'excés de duració -una comèdia per a ser fresca no pot durar hora i mitja- però com es sap fer,  enganxa a l'espectador i dona moments i diàlegs molt ocurrents. Ara, si parlem de drama , la cosa canvia. D'un temps a ara, les cadenes estàn intentant experimentar amb trames originals, no vistes, que han donat bons resultats fins ara.

No sabria dir on va començar, potser en Motivos Personales, aquella serie d'intrigues i assasinats de Telecinco 5  a la que tots ens vam enganxar, però sí que va explotar amb El Internado. Trames adolescents i un gran misteri, un èxit d'audiència que va agunatar fins al bizarro final. Encara que la trama se'ls en va anar de les mans, va ser l'inici d'una nova manera de fer televisió.

A partir d'ahí les cadenes, sobretot Antena 3, van continuar fent sútils còpies de temàtica americana com Los Protegidos i El Barco, el mateix esquema que el Internado però amb un rerefons més ambiciós: superpoders i la fí del mòn.

El Barco va estar més acertat, la inversió en producció es va notar i rodar en una Barco de tamany real - a lo Titanic- creat específicament per a la sèrie, els va porporcionar un bot qualitatiu als efectes especials.

Però la sèrie perdia veracitat i l'interés d'un target no adolescent que no veïa normal que el barco supervivient fora un Buque Escuela d'adolescents dutxant-se mig nuets, quedant la trama central relegada al segon plànol dels músculs de Mario Casas i la seua història d'amor amb el personatge de la desaprofitada Blanca Suárez ,condenat al ostracisme romàntic. Per no parlar de les pesades trames en xiquets odiossos, taló d'Aquiles del Internado, que sobren i resulten forçades: la entradeta del barco narrada per la xiqueta - que és matadora- o les trames de cole dels Protegidos, una altra sèrie centrada quasi exclusívament en l'amorío adolescent de Luis y Ana Fernández, reduïnt els superpoder als chascarrillo familiar.  Ambdúes sèries van anar perdent, poc a poc, seguidors per estes causes.
Com seguidora de Battlestar Galactica, vaig  observar, com he comentat, prous pareguts a nivell audiovisual amb el Barco, sobretot la entradeta del primer capítol - calcada- el travelling entre escenes, l'intent de rodar claustrofòbicament en el interior de la nau, i el paral·lelisme de persontages com el capità honest, amb un fill - filla, florero enlloc de activa com per simil deuria ser-  un sub-oficial de moral dubtosa, i un personatge intrèpid i salvador com Strabuck -obviament en moltes variacions- Mario Casas. Sutil, però es podia percebre la mescla BSG i Lost.

Però contínuem perquè el post no tracta de que les noves sèries i els guionistes espanyols s'inspiren en sèries americanes per a extraure idees.

La coetànea Hispania contava amb el gran LLuís Homar i la història de Viriato, atractiva proposta que - inexactituts històriques a banda- mostrava uns romans en un rol inusual, el de vil·lià . I que a més generava un sentiment de patriotisme- irreal,  perquè els ibers eren poblats allunyats uns d'altres que no tenien concepte de nació.

Un heroï, espanyol - tampoc, perquè Viriato era lusità, és a dir, lo que seria portuguès actualment- contra un Imperi. David contra Goliath. Astèrix i Obèlix.
El perquè del fracàs de Hispania no va ser tan clar per a mí. Sí, tenía defectes: la falta de rigor històric, - com acabe de comentar-  el nefast càsting per a actors joves al que ens tenen acostumats - Juan José Ballesta parlant en accent de Parla en la Espanya Íbera no era precís- i sobretot el excés de puritanisme visual que restava credibilitat a la sèrie, cada volta que LLuís Homar intentava violar a Ana de Armas, algo passava per a evitar-ho. Però a pessar d'e tot, era una sèrie històrica, - que sol agradar, véase Águila Roja- espanyola, i amb presupost. Podia haver aguntat més temps. Però la gent es va cansar prompte. Potser ja començava l'efecte fast food.

Després ha vingut Gran Hotel, la Dowtown Abbey espanyola -amb més augment de presupost que s'aprecia en les localitzacions, el tractament visual, i la major importància del misteri central. És cert que es torna a fer un càsting de idols teen:Amaia Salmanca i Jon Gonzàlez, però amb un matís, una correcció esperada: un romanç més adult que gira més entorn al misteri i menys a Mario Casas sense camiseta.
Ésta sèrie que no ha perdut audiència- tot serà vore la segona temporada- enllaça prou en sèries de públic fidel, com són les de la 1. Més clàssiques i familiars que no proudeixen rebuig. Serà el tipus d'espectador de la cadena o l'estil de les sèries?

Per últim, Toledo i La Fuga- la Juego de Tronos i la Prision Break patries. Gran nova inversió de Antena 3 i de Telecinco, després del fiasco de Piratas -no comment.

Toledo i la Fuga, més elaborades, són el exemple perfecte del que fins ara he vingut nomenant com 'espectador fast food. Ambdúes produccions amb presupost, trames relativament- dins d'Espanya no fora- originals, i un bon elenc actoral - a excepció del sector jove de Toledo, víctima novament del càsting adolescent, però que no dol tant perquè la sèrie gira entorn als personatges adults de Farelo i Juan Diego, els nostres Ned Stark i Robert Baratheon .

Al marge de si podíen tindre millor o pitjor guió, podem dir que teníen planificació - només cal vore els documental post-piloto de Toledo on es veïa la currada de decorats, atrezzo, pensats fins al últim detall, i l'estil cinematogràfic de la Fuga, com díria l'experta @caoticalucie.

Ambdúes produccions foren èxit absolut d'audiència el primers capítols i de repent, baixaren a mínims. Una enfrontant-se a Tú si que vales, i l'altra a l'estrena d'Antena 3, Con el culo al aire, que ara comentarem.

En la resta de sèries es pot argumentar que conforme el guió empijorava: centrant-se més en adolescents com el Barco,  sent repeititu com a Hispania, inclòs decepcionant la resolució de l'enigma com va passar al Internado o com podria passar a Gran hotel, els espectadors anaven perdent-se, però en este dos no ha donat temps, ha sigut dràstic.

Dona la sensació que l'interés de les cadenes privades per innovar, i tractar de que totes les sèries siguen novedoses a la americana, ha fet que el públic només busque consumir la idea original de la ficció dramática, però que no tinga paciència per a fer-se seguidor. Potser siga culpa de les cadenes, que precisament fomenten això, una idea i un plantejament  innovador en cares conegudes i actors adolescents, però que no busquen un guió elaborat més enllà, que puga mantindre-les temporada rere temporada. És més rentable estrenar novetat's cada temporada, que mantindre una idea ben elaborada? No sabría dir quin és el ou i quina la gallina. Si la cadena innova perquè l'espectador ho demanda, o si com la cadena només busca novetats, el espectador no sap consumir com a seguidor. O si és un cercle viciós, i una cosa condueix a l'latra

Curiosament, este fenòmen només ocurrreix en drama, no en comèdia, perque l'estrena de El Culo al aire, per contra - a la que podriem traure-li també simils amb Shameless i els Gallagher- la audiència si s'ha mantés. Per què?

Jo diria que és perque el públic enten i és fidel al format sitcom, i sí aprecia la innovació i els bons actors en ell, encara que com en Con el culo al Aire, siga una innovació superficial de ubicació, no de trames, bromes, inclús serie coral, que ja tenen moltes comèdies con Aida o La que se avecina.

Després de plantejar la situació, podríem concloure que és un problema excluisvament de la ficció dramàtica nacional, siga perquè l'espectador últimament té molta oferta nova, i es cansa fàcilment d'una i busca un altra, o perquè les cadenes tan sols els preocupen de la idea inicial i no de mantindre un bon guió, o d'una combinació d'ambdúes.

Pero no, no passa solament en sèries espanyoles, a excepció de sèries com House o Walking Dead - i tampoc molt- al espectador mig no serièfil - que és el que veu la sèrie doblada i no li importa no seguir-la al dia- també li costa ser fidel a una sèrie americana, per molta qualitat que tinga. Inclús en este cas, costa més despertar curiositat i captar espectadors en el piloto, que en sèries espanyoles com hem vist. A més a  la falta d'interés li sumem el maltracte de les cadenes a la sèrie quan no tenen la audiència desitjada, que espanten la possibilitat de sumar més espectadors o almenys mantindre'ls, canviat-la d'horari com a Lost, Dexter, Medium, The Closer... o directament emitint-la en cadenes secundàries com Modern family, The Big bang Theory, Mad Men...

A més, és curiós el criteri de selecció de sèries noves americanes a comprar i emetre en Espanya : Terra Nova, Falling Skies, Revenge,... no serien les millors, sols es salva America Horror Story, que ha tingut una audiència aceptable però no a la altura de la seua qualitat.

Convençuda estic que encara que estrenaren Homeland o Game of Thrones - les millors de la temporada- la audiència no respondria. Ja es va vore amb The Killing.

Serà que en Espanya només pot funcionar una sèrie si és comèdia o és familiar- com les de la 1?

Dimarts que ve estrenen Luna, el secreto de Calanda. Homes llop, Leonardo Sbaraglia i Belen Rueda. Actors reputats i de nou, intent de format americà a la espanyola. A no ser que els teens espanyols es deixen seduïr per Álvaro Cervantes i el efecte Ceprúsculo, si el comportament que hem vingut observant es torna una dinàmica, sòls donarà bons èxits d'audiència al principi.  Ja ho comprobarem.