Estrena Toledo, La Fuga i Sherlock

Arriba el nou any i amb ell les noves sèries de les midseasons americana i espanyola.

Comencem per casa. La setmana passada es van estrenar les ficcions més cares d' Antena 3 i Telecinc: Toledo i La Fuga. Oposades temporalment -la primera ambientada en la  Espanya baix- medieval  d'Alfonso X, i la segona en un futur apolíptic- comparteixen èxit d'audiència, qualitat en  l'elenc actoral d'ambdúes però també, una excesiva duraci - com sempre.

Toledo

 Tras décadas de cruentas batallas, la bandera de Castilla ondea en lo alto de las murallas de la majestuosa ciudad de Toledo, marcando el límite de los reinos cristianos.
Ha llegado el momento de firmar una paz duradera con los musulmanes del sur.

El sueño del rey ALFONSO X es lograr una convivencia pacífica y estable entre los habitantes de la ciudad, cristianos, musulmanes y judíos, y aprovechar el impulso de las tres comunidades para lograr una prosperidad cultural y económica nunca vista antes.Pero para que eso suceda, los recientes enemigos deben superar los asentados prejuicios y odios atávicos que existen entre ellos. 
Con el Rey vuelve a la ciudad su más fiel vasallo: RODRIGO, el noble guerrero que ha pasado la mitad de su vida batallando contra los musulmanes hasta convertirse en un mito viviente, una leyenda heroica. Ahora debe abandonar las armas para convertirse en la mano derecha de Alfonso X, el Magistrado real, encargado de velar que se cumpla la Justicia del Rey.Rodrigo nunca pudo vengar la muerte de su mujer y su hijo primogénito a manos de Abu Bark.

  

La sèrie continua en la línea actual d'Antena 3, apostant per ficcions nacionals en inversió de producció i originalitat de gèneres. A més, he de reconèixer que, van aprenent dels propis errors: El internado va ser la primera aposta de sèrie diferent, però se'ls va acabar anant de les mans. En El Barco, han millorat en  la producció -amb escenaris reals- i  una trama més arriscada, però han repetit l'error de fer-la secundària als amoríos adolescents com en El Internado. En Gran Hotel, el bot qualitatiu ha sigut considerable, tant per la inversió que requereix una sèrie d'època, com per proritzar la trama detectivesca i englobar dins d'ella la història d'amor, i no l'inreves. Esta a més, és un poc més adulta, més complexa i menys teen - a pesar de que els actor són Amaia Salamanca i Yon Gonzalez.

Toledo arrastra l'èxit de producció de Gran Hotel, inclús millora't - amb detalls d'armadures, espasses i cases fets per artesans- i firma un guió més redó i uns personatges més el·laborats. Poc a poc.

Es nota que els guionistes s'han empapat be de Game of Thrones, perque en Toledo es respira un aire a la sèrie de la HBO que tira de tos. És inevitable no vore al bo de Ned Stark, el home noble i just reclamat a la cort per a exercir de mà dreta del seu vell amic el rei, en el Rodrigo d'Eduard Farelo.

Esta és la similitut més evident, la resta són més sutils. Una lluita interna de poders -la esglèsia són els nostres Lannister- un fill en contra del pare i una reina activa políticament i defensora del fill propi- soles que aci són dels "bons", no anaven a fer "villana" a una reina d'Espanya.

Grans actors:, com he comentat: Juan Diego, Eduard Farelo, Daniel Holguin, Fernando Cayo,Alex Angulo,Ruben Ochandiano y Patricia Vicó. Ara els joves, molt malament, sobretot els protagonistes de la història d'amor intercultural. Maxi Iglesias és hiptonitzantment atractiu però no és bon actor, i menys en el medievo, on li costa vocalitzar. Altra volta, com en Gran Hotel , el reciclatge d'ídols adolescents d'altres sèries per a  protagonistes, torna a ser un error.

A mi, no m'ha desagradat genys, la coexistència entre cultures crec que pot donar molt de joc, vore'm esta nit.

La Fuga 

Telecinc torna a apostar per la ficció nacional, després de l'èxit de La que se Avecina, amb La Fuga.

En una sociedad en la que las reservas de petróleo están casi agotadas y los gobiernos han restringido las libertades con el supuesto objetivo de garantizar la paz y la seguridad a la población, Daniel (Aitor Luna), un joven idealista que milita en un  movimiento revolucionario denominado La Resistencia, termina encarcelado por enfrentarse al sistema en La Torre, una plataforma petrolífera situada en alta mar reconvertida en prisión de máxima seguridad.

Dispuesta a todo para sacarlo de allí, Anna (María Valverde), su mujer, obtiene una plaza en el Cuerpo de Funcionarios de Prisiones y consigue un destino en La Torre. Allí contactará con Daniel y junto a otros militantes de la Resistencia pondrá en práctica un plan de fuga extremadamente arriesgado en el que ha trabajado durante los cinco años en los que su marido ha estado encerrado. A lo largo de su peripecia encontrarán todo tipo de imprevistos que ralentizarán el plan, sufrirán accidentes que pondrán en grave riesgo sus vidas y se enfrentarán a numerosos peligros, pero contarán con grandes armas para afrontar este reto: su esperanza en el futuro y el gran amor que se profesan.

Vaja, Prison Break coneix Terra Nova coneix V = Fuga de càrcel coneix futur apocalíptic coneix resitència.

I com sempre, tant en les sèries d'Antena 3 que hem nomenat com en esta, les històries ja estan molt vistes. Quan ací volen fer alguna cosa diferent, ja l'han feta en EE.UU tantes voltes que no ens pareix novetat. De totes formes, aixó no li lleva mèrit al esforç de intenta innovar i arriscar-se en la ficció nacional. 

A mí, Toledo hem va agradar més que La Fuga, hem va parèixer un guió més redó, però com diu la ja coneguda per aci @caoticalucie, La Fuga és cert que és més cinematogràfica. 

La trama es presenta interessant en Anna ( María Valverde) infiltrada ja en la càrcel com a funcionària apunt de començar els plans de fuga. Els encontres en Reverte (Asier Etxendía) funcionen per a posar obstacles i patir per la protagonista.

Però en general, hem va pareixer poc cohesionada, com si les seqüències -encara que foren bones- estagueren inconexes, sobretot les dels matons de la càrcel i Rasta, el protegit de Daniel ( Aitor Luna) - arrebatadorament guapo també, he de dir-

Aixó si, conta en actors bons, inclús millors que en l'anterior, perque no hi ha ninguna nota tant discordant. Els protagonistes María Valverde i Aitor Luna són millors actors -a pesar que a ni Maria Valverde no m'acaba d'agradar, vol ser massa intensa i esta forçada. Asier Etxendía eclipsa a tots, i secundaris com María Vázquez, Marian Alvarez, Ramon Langa, Laura Domínguez o Jack Taylor completen l'elenc.

Vore'm - com en Toledo- com avança, perque on solen fallar les sèries espanyoles és en les resolucions . Hui i demà a les 22:30 en Antena 3 i Telecinc respectivament.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Un incís per a comentar que a més d'emetre's estes dos sèries nacionals, la setmana pasada es va estrenar el primer capítol de Sherlock en Espanya , la sèrie britànica revel·lació del passat 2011. En un revisionat del clàssic de Arthur Conan Doyle, trobem a un pedant i irònic Sherlock i a un carismàtic Dr. Watson que resoldran misteris en el Londres actual. La realització de la sèrie és molt novedosa i arriscada en els plànols, en la incorporació de detalls com el text dels SMS en pantalla. Un primer capítol en girs argumentals que enganxa. Imprescindible.

Habbemus 3ª temporada! :)

Descobrint Doctor Who

 En tanta sèrie nova a valorar, al final no he pogut ni específicar quines són totes les meues sèriesxhora, ni comentar-les capítol a capítol com haguera desitjat, així que aprofitant la emissió del útim capítol de moltes d'elles, tractaré de parlar de tota la temporada de l'any. Però abans un post especial, de la que podría ser una futura secció del blog, descobrint a... en este cas, Doctor Who.

Havia escoltat nomenar la sèrie de DoctorWho per Twitter, Facebook ... però no va ser fins que vaig vore en Vertele la exclusiva de que s'anava a fer la pel·lícula i de que Hugh Laurie era el preferit per els britànics per a fer del Doctor, que me van entrar les ganes de possar-me al dia en la sèrie.

Encara que és un clàssic britànic que ostenta el major nombre de temporades emitides consecutivament, 29, no és molt coneguda per el públic general, el nostre record de sèries britàniques és Benny Hill i Mr Bean de xicotets, després Little Britain en Canal +, i últimament en el boom britànic: primer Dowtown Abbey i ara Antena 3 a bombo y platillo estrena  Sherlock.

Total, que fa unes semanes me vaig possar a vore el nou Doctor Who de 2005. 

Si no has vist una sèrie en el seu moment  i has escoltat parlar tant be d'ella que l'has mitificat, és possible que te'n dugues un xasco quan la veges després, aixó passa en la 1ª temporada de Doctor Who. És normal, estem acostumats en 2011, quasi 2012, a una qualitat HD i a uns efectes especials fantàstics, i clar, és 2005, i ens pareixerà un poc cutre.

En la 1ª temporada ens presenten al Doctor (Christopher Eccleston) un alien de forma humana - i 2 cors- que viatja a través del temps i espai en una nau nomenada TARDIS,- mantinguda com a la sèrie original, una cabina blava de policía dels 60- salvant la Terra de perills extraterrestres. Coneixerà a Rose ( Billie Piper) - per als de la meua generació: Sopresa! Billie Piper no està morta, està viva, i ja sabeu a que s'ha dedicat després del Because we want you de la nostra adolescència- que serà la seua companya de viatge. 

Cada capítol és diferent, viatjaràn tant al passat: trobant-se en persontages històrics com Dickens, Shakespeare... com al futur. La sèrie és ciència ficció de tota la vida, i els aliens tenen formes extranyes, que poden inclús parèixer ridícules, però que forma part del encant de la sèrie - quan ja dus molts capítols, es troben a faltar si no apareixen.

El fil conductor de batalles en els archienemigos - Daleks&Cía- està molt ben hil·lat, perquè es manté de temporada en temporada i quadra perfectament, en bots temporals inclossos. Parlar en concret, ja seria spoilejar la trama i les sorpreses.

 En la 2ª, 3ªi 4ª temporada el Doctor és David Tennat.

La gent que hem conegueu sabeu que no sóc molt fan d'actors que se'n van i actors que venen, que fan que s'altere el guió, i per tant, les vides dels personatges o els persontages en sí, per desgràcia en esta sèrie el canvi és la tónica general, inclús una tradició, per la duració de la mateixa. Diré que en el cas del Doctor, no m'estresa tant perque el personatge és el mateix, no mor sinò que es regenera en un aspecte diferent, i en el cas Tennant, per a millor - el canvi de companyes per contra, si que estresa més. 

De totes formes - encara que no tingueu les meues maníes-  al principi el canvi Eccleston-Tennant costa un poc, perque encara que és el Doctor igual, si que varia la seua personalitat un poc, però només és necesita un capítol per a adorar-lo. 

La trama final de temporada té un component emotiu important i dona lloc al canvi de companya en la 3ª temporada .

Martha Jones ( Freema Agyeman) serà la doctora que es prendarà del Doctor i que viatjarà amb ell en la 3ª. Sent sincers, Martha Jones no mola genys. La temporada de fet, resulta més fluixa precisament per este motiu, però cap al final es possarà interessant per la sorprenent revel·lacio de un alien que ha viscut bilions d'anys- The face of Boe- al Doctor, i per un final de temporada apoteòsic, que donarà lloc, una altra volta, a un canvi de companya -me queixe o no en raó de tant de canvi ? en un paràgraf, dos acompanyants!- però esta volta el resultat serà el meravellós duet Doctor-Donna en Catherine Tate, que farà que gràcies i a la seua qualitat actoral i  la química manifesta entre els dos, que esta 4ª siga la millor temporada.

 Tornaràn a eixir els Odds, criatures amables que eixiren de passada, però en el seu planeta natal i  hi haurà una reunió, en els últims capítols, de tota la quadrilla d'acompanyants, inclós el capitán Jack Ai Omá que rico Brannigan ( John Borrowman) - que apareix  esporàdicament en la 1ª i 3ª. Final de temporada i despedida de David Tennat - jo vinga al plor - que, després de difrutar-lo en 4 especials extra més- acabarà regenerant-se en Matt Smith.

Y hasta aquí puedo leer, perque fins ací he arribat, necessite un temps de dol per a concebre un nou actor fent de Doctor, superar la ruptura Tennat-Tate, i entrar en una nova fase de la sèrie, on tampoc escriu el guió Russell T Davies i per aixó, probablement una trama central diferent.

Deixem les portes obertes per a un Descobrint Doctor Who II per a opinar de Matt Smith i la 5ª i 6ª. Fins que arribe el moment, aprofiteu els nadals per vore esta sèrie que acaba enamorant tant, que fa que desitges trobar-te una gran caixa blava quan gires el cantó.

Bon Nadal a tots i totes!